A l’hora de tallar carreteres per protestar, s’ha de reconèixer que en això els francesos són els campions del món i hi tenen la mà trencada. Només cal veure el sidral que van organitzar dissabte passat, durant les queixes que van organitzar contra els preus insuportables dels carburants. Els mapes interactius que ens han ensenyat eren un bé de déu de geopuntets de color groc indicant els talls de les carreteres. Al costat del desplegament de les armilles grogues, els estrategs dels CDR catalans semblen ara uns minyons escoltes de xiruques i foc de camp, uns escolanets de la revolta organitzada. I és que el tall de carreteres i vies fèrries és la forma de protesta que té millor relació qualitat-preu, per dir-ho fent servir –i perdonin-me– una terminologia economicista. Amb una estratègia ben parida i uns escamots motivats paralitzes tot un país –i de retruc ho experimenten també els veïns–. Això, naturalment, espanta els andorrans amb memòria i perspectiva històrica, que pateixen per un aïllament que (si mai fos doble) asfixiaria el país en un parell de dies. Però no només haurien d’estar amoïnats pels talls fets pels protestants, sinó sobretot pels promoguts oficialment, com a mesura de pressió: mireu, ara tancarem la frontera i bona nit i tapa’t. Aquells sí que eren bloquejos fets com Déu mana, i no pas obra d’aficionats. D’aquests n’hi ha hagut molts. Algun dia s’hauria de fer el recompte de totes les vegades que ho han fet, al Baladrà i al Runer, per fer-nos passar per l’adreçador. O tempora, o mores, que deia el poeta.