Un policia napolità ha elaborat un algoritme que permet preveure amb tan sols dues hores d’avançament en quins llocs de la ciutat és més probable que es cometi un delicte. El sistema fa uns cinc anys que està en fase experimental, durant els quals s’ha anat aplicant a diferents ciutats i s’ha anat modificant sobre la marxa, i, en vista dels resultats, les autoritats policials es plantegen ara implantar-lo a tot el país de manera definitiva. El que no diu la informació sobre aquest invent és si les organitzacions criminals italianes (així com les internacionals, és clar) tenen ja una colla de matemàtics a sou per elaborar un algoritme que neutralitzi l’algoritme policial. Perquè, al capdavall, la qüestió és aquesta: estem manipulats, condicionats, vigilats, interconnectats, seduïts, i tot el que hom es pugui imaginar, per algoritmes pensats per satisfer els obscurs designis de les grans corporacions que tallen el bacallà al món (els dirigents de cadascuna de les quals, al seu torn, estan sotmesos als algoritmes de la competència, és clar). Tantes cabòries que ens muntem pensant que el futur estarà dominat pels robots i resulta que els robots som nosaltres: absolutament previsibles i determinats per un conjunt d’algoritmes que permeten identificar-nos per la manera com parlem o com caminem, o que modifiquen els nostres hàbits de consum envaint la intimitat de les nostres preferències més personals, o que fins i tot ens diuen (i ens ho creiem) qui ens convé com a amic o com a parella, sense avisar-nos, però, que la tria sol ser un personatge inventat a partir d’una col·lecció de mentides en una plataforma amb interessos comercials.