La legitimitat de pactar amb qui es vulgui ningú la pot qüestionar. Una altra cosa és que des del punt de vista dels altres partits s’opini en contra del pacte, cosa que també és perfectament legítima, i que al mateix temps es faci servir com a munició per restar credibilitat a les propostes programàtiques, encara més si el pacte es produeix entre dues formacions que, almenys fins ara, han estat oposades en el model de país i de societat. Entenc que les crítiques fetes per l’adversari polític sovint costen de pair i la reacció acostuma a ser amb l’argument de l’estómac i no amb el del cervell. M’expresso així perquè la dialèctica entaulada per persones significatives del món de DA, del PS i de Liberals no contribueix precisament al debat que requereix un embat electoral com el que ens ve a sobre. Ja m’he expressat moltes vegades sobre el pacte en si, evitaré fer-ho i em centraré en un altre aspecte que crec substancial en el concurs polític: la necessitat d’il·lusionar. La sensació que tot destil·la en capes superiors al marge del poble esdevé certesa. Dels molts exemples que trobaríem, només cal posar-ne dos: una acceleració, l’activitat legislativa; i un alentiment, les negociacions amb Europa. I tots dos són conseqüència d’una mateixa causa: la convocatòria electoral. Ningú vol córrer riscos davant l’únic moment que el poble té algun poder de decisió, ni que sigui mínim. En la cruïlla en la qual ens trobem, on hem d’escollir entre camins ja marcats per altres, senders menys coneguts i alguns per desbrossar, només serà des de l’exercici de la política com a generadora d’il·lusió compartida que aquest país se’n sortirà. Però de moment, ningú il·lusiona.