El foc del llamp es va convertir en guspira, després en brasa i ens va fer humans, ens va alliberar de l’esclavatge de la nit i de l’hivern, ens va defensar dels tigres, ens va ajudar a coure el pa i a fondre els metalls. La força més misteriosa de la natura ens fascina, i som capaços de quedar-nos embadalits llargues estones mirant la llar, com si fóssim encara uns ciutadans del paleolític, potser perquè sabem que les flames dins de casa són la fúria domesticada i –en teoria– la tenim sota control. El foc és vida i és mort, i quan dijous van començar a circular whatsapps i vídeos amb la notícia que cremaven els Serradells, ens vam esgarrifar, perquè hi havia les criatures de l’escola bressol, i els gimnastes i els nedadors i els treballadors de la casa, i perquè en algun racó de l’inconscient tenim ben present que quan el foc es desferma pot arribar a ser la força més terrorífica i destructora de totes –amb la de l’aigua, perquè són els extrems que es toquen–. Va cremar Roma, i Constantinoble, i Londres, i San Francisco, i també un terç de les cases de la Seu va cremar cap a la fi del segle XV, i després de la destrucció no hi ha altre remei que començar a reconstruir el que s’ha fet malbé, en una aposta de futur, perquè no hi ha resignació possible davant de la fatalitat. L’altra cara de la desgràcia és la solidaritat. En moments difícils és quan es posa a prova la cohesió d’una societat, que és capaç d’organitzar-se, de treure el millor de tots nosaltres, de comprovar que, malgrat que els dies de cada dia som escèptics, crítics i rondinaires, el sistema funciona quan es posa a prova.