Hores d’ara sembla força evident que l’enginyeria genètica ha obert un horitzó encoratjador per a la investigació mèdica, especialment pel que fa a la recerca contra malalties actualment incurables. La darrera notícia en aquest sentit prové de la Xina, on un científic assegura que ha fet néixer dues nenes bessones, concebudes per reproducció assistida, a les quals les ha “editat” l’ADN per tal que siguin immunes al virus de la sida. Que s’hagi trobat una manera d’erradicar la sida del catàleg de malalties sembla una bona notícia. Tanmateix, la comunitat científica internacional ha rebutjat de manera pràcticament unànime l’experiment d’aquest científic xinès, entre d’altres coses perquè es considera èticament inadmissible com l’ha fet. Però el problema és que ja està fet, i això, com cada vegada que passa un cas semblant, torna a plantejar el dilema de com afavorir el desenvolupament de tècniques potencialment beneficioses per a la humanitat i alhora controlar de manera eficaç que no puguin ser utilitzades arbitràriament per científics poc escrupolosos amb la deontologia de la seva professió. Salvant totes les distàncies, vindria a ser el mateix que passa amb la cirurgia plàstica, gràcies a la qual es poden guarir lesions o malformacions que temps enrere no tenien remei possible, però que sovint associem no als beneficis mèdics que proporciona a la població, sinó sobretot a la banalitat i a la vanitat d’unes quantes celebritats de paper cuixé que, a força de perseguir la joventut eterna, ens fan adonar que són precisament les nostres imperfeccions les que ens fan humans. I això, de moment, no hi ha cap ciència que ho pugui suplantar.