“Article 1: tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.” Com a principi no està malament, però no cal rumiar-s’ho gaire per adonar-se que és pura ficció. “Article 9: ningú no serà detingut, pres o desterrat arbitràriament.” Ara sí que no hi ha cap dubte que és una ficció descarada. “Article 21.3: la voluntat del poble és el fonament de l’autoritat de l’Estat; aquesta voluntat ha d’expressar-se mitjançant eleccions autèntiques, que hauran de fer-se periòdicament per sufragi universal i igual i per vot secret o per altre procediment equivalent que garanteixi la llibertat del vot.” Aquí ja és clar que al guionista se li ha anat la mà: s’apropa el final i ha de trobar un gir de guió per sorprendre el lector, com es confirma poc després. “Article 23.1: tota persona té dret al treball, a la lliure elecció de la seva ocupació, a condicions equitatives i satisfactòries de treball, i a la protecció contra l’atur. 2: tota persona, sense cap discriminació, té dret a salari igual per igual treball.” I més endavant es refereix també als drets a la sanitat, a l’educació i a “participar lliurement en la vida cultural de la comunitat”, però no cal dir que aquesta part del conte tampoc no se la creu gairebé ningú. Dilluns vinent es compliran 70 anys des que l’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans, subscrita a dia d’avui per tots els països del món excepte una desena, si fa o no fa. A veure si, amb sort, som capaços de passar de la lletra als fets abans d’arribar al centenari.