L’extrema dreta, el feixisme pur i dur ha entrat al parlament andalús. Egpaña, la Egpaña que tant bé va descriure Machado es va despertar dilluns passat anorreada per una ona expansiva salerosa i plena de duende. La culpa, per si algú no ho tenia prou clar era, faltaria més, dels catalans i la seva dèria per la independència. Quina pebrotera s’ha de tenir! Com si l’extrema dreta i el franquisme –sociològic, nostàlgic o com culleres l’hi vulguin dir– hagués desaparegut mai. Com si l’endemà de mort el dictador s’hagessin esvaït a l’aire. Com si a Europa no estiguessin brotant de nou. Si alguna cosa ha estat mai lligada i ben lligada a Egpaña ha sigut l’herència i pervivència del franquisme. Si al PP no li hagués rebentat la corrupció als morros –per una altra banda tret distintiu de l’ADN de la dictadura franquista– primer Ciudadanos i ara VOX, no haguessin irromput en l’escena política amb l’èxit que ho han fet. Els pocs mitjans que encara tenen pensament propi, ho han deixat ben clar. No són cossos estranys d’una altra dimensió. Convivien amb total impunitat en el magma purulent del PP. El cas del líder de VOX n’és un bon exemple. Que Catalunya sigui l’ase dels cops és el més fàcil per a ells –i per a la majoria de forces polítiques de l’arc parlamentari egpañol. Són molts anys d’anar-hi tirant merda a sobre. Ara bé, amb fets com la tancada i dejuni de dijous i divendres passat a Sarrià –Caputxinada 2.0– la classe política catalana demostra una vegada més no estar a l’alçada de les circumstàncies. Els gestos simbòlics a força de repetir-se esdevenen farsa i esperpent. I per això ja hi ha l’extrema dreta.