Darrerament, el meu cap està tan ple de coses, que si em dediqués a enumerar-les amb gràcia, em podria sortir una columneta d’aquelles que fa el Bru Noya a la competència, en què amb una singular habilitat, és capaç de conjugar els menairons, la Beauvoir i les crispetes en una sola frase. Bé, si tingués la seva traça, que això està per veure. És clar que podria girar la mirada als dissabtes, i entomar qualsevol de les didàctiques, aclaridores i demolidores reflexions de l’Yvan Lara, en què a cops d’evidència socràtica desmunta trolls sense aixecar un punt i coma. Més enllà, Antònia Escoda mira de trobar els límits a la tolerància d’Andrés Luengo al gratuït. De vegades sospito que les enceses proclames feministes de l’Escoda, tenen un punt de provocació personal inconfessable. Ella, que és tant bona noia. És clar que per provocadora, ja tenim la Roser Carol –que per molt que dissimuli, sap que les fruites més dolces són les que tenen la pell més dura–. La llista és llarga, i que duri. Columnistes. A tots i cadascun dels mitjans. Persones que setmana rere setmana busquen un fil del qual estirar. Reflexions a raja ploma, alguns. Altres, idees meditades, sospesades, a la recerca de la metàfora perfecta, de la frase final, del nombre de caràcters correcte, del tema precís, de l’encapçalament que desperti la curiositat, el cuc, de seguir amb la lectura. Opinadores i opinadors –i aquí hi incloc en Jordi Planellas– que en unes setmanes miraran de continuar donant el seu parer sense que les susceptibilitats polítiques els enterboleixin els ànims. Diferents visions per a un món polièdric. Com ha de ser.