En tinc el pap ple d’opinions i valoracions sobre qualsevol cosa. L’amor, els nadals, la família, xampany vs. cava, la parella, el futbol, la independència, els amics, els diners, les drogues, la religió, els medicaments, aquell músic, aquesta novel·la, aquell pintor, aquella model, aquesta cançó... i la bíblia en vers. Sembla que opinar i valorar sigui gratuït i no passa dia que qui menys t’esperes doni la seva. El més greu no és que pontifiqui qualsevol mindundi; fins a la data –i malgrat alguns fets recents– vivim en un món en què donar la opinió no és un acte constitutiu de delicte per se. El que és greu és que sense encomanar-se a ningú, contrastar-ho, informar-se’n, debatre-ho, pensar-ho, hi ha qui s’ho empassa. I torno a generalitzar, tothom és lliure de pensar, dir i creure el que vulgui, però abans d’emetre una opinió pública a la babalà, seria bo per a la salut, seva i de tots, que hi reflexionés. Només una mica, sense exagerar gaire, que potser alguna neurona se’n podria ressentir! I després d’aquest saníssim exercici mental, el que ja seria de traca i mocador, per no dir l’hòstia, és que es guardés l’opinió per a ell. Utòpic? Sí, però imaginem, ni que sigui per un moment, un món sense les doctes opinions de la gran majoria de la classe política... o quedar lliures de les atzagaiades d’elements com Eduardo Inda, Pilar Rahola, Ana-Rosa Quintana, o Jiménez de Losantos (són els primers que m’han vingut al cap i cadascú té la seva llista és clar!). Potser hi hauria menys crispació, aquí, allí i més enllà. Potser no interessa. Potser el que es pretén és que visquem en un estat de crispació i descrèdit permanent.