Des que el meu telèfon ha decidit –no sé si com a mesura d’autoprotecció o amb un punt de masoquisme– enviar-me cada setmana un informe que em frega per la cara el munt d’hores que compartim, certament li estic agafant una mica de tírria. Potser perquè definitivament ja no puc fer veure que no és altra cosa que una eina de treball, i em toca assumir que ja no forma part de les meves estones de lleure.
Potser perquè la bateria, d’un temps ençà, em falla més que una escopeta de fira. Potser perquè fins i tot la capacitat multitasca de les superwoman té un límit. O potser perquè per molt que tingui tres apps i un calendari digital per gestionar el temps, no en guanyo mai de temps per a mi. Tant és. Sigui pel motiu que sigui, començo a establir una relació d’amor odi amb el mòbil. Una situació, que amb un punt de dolenteria, diverteix ma filla, i em desconcerta a mi. Però el cert és que sempre està en silenci i fora d’hores de feina tendeixo a deixar-lo connectat, mut i oblidat sobre la tauleta. Com en totes les males relacions, hi ha un punt de dependència malaltissa, però, que amb l’excusa que ves no hagi passat alguna cosa, em fa, ni que sigui per sobre, fer-li una ullada cada quart d’hora. Ara que arriben temps de bons propòsits i sentiments de redempció personal, el meu cor bascula entre comprar una funda nova o tirar pel dret i fer-me amb un nou model carregat de prestacions.
Posats a no tenir vida, posats a dependre d’un giny diabòlic i tecnològic, mira que almenys no et deixi al mig del carrer, amb una foto a mig fer o un tuit a mig publicar.
La redempció haurà d’esperar.