Els gossos

La notícia, si ens la presenten sense decoracions ni edulcorants, a titular pelat, fa esborronar. Dos gossos, tancats en un pis, s’han mort de fam i de set. Aquí, i ara. El seu amo els havia deixat allà tirats, i va permetre que es morissin d’una manera cruel, després d’una agonia que imaginem deuria ser terrible. Podem estar acostumats –tot i que ens costa– a la vella manera pagesa de tractar els animals, amb una espartana duresa, perquè és l’eco d’una vida on no hi havia gaire espai per al sentimentalisme, i els animals eren utilitaris, esforçats companys de feina o fonts de proteïna. Però ara és com si hi hagués una dissociació: per una banda mai no hi ha hagut una consciència col·lectiva tan preocupada pel patiment animal; per l’altra, quan es descobreix que s’ha produït un maltracte veiem que és especialment cruel, com si s’hi recreessin, amb una escruixidora falta de compasssió. Potser és que algú s’atreveix a fer a un gos el que no s’atreviria a fer a una persona, per por al càstig i a la condemna social, però no pas per falta de ganes. És l’etnocentrisme portat a l’extrem, l’expressió màxima de l’egoisme: jo soc el centre de l’univers, i puc fer el que em rota, sense aplicar els filtres morals, perquè sóc el rei del mambo, la manilla d’oros. On s’ha fallat? On hi ha la fuita del sistema? Què els passa pel cap? (i no podem buscar l’excusa que no els passa res, pel cap). Hi ha l’axioma que diu que com més civilitzada és una societat millor tracta les bèsties. Potser sí que és veritat, però haurem d’aprendre a conviure amb les excepcions, que cada vegada seran més incomprensibles i cada vegada ens faran més mal.