És un dels anuncis nadalencs que ha fet fortuna enguany: el patrocina una marca d’un licor gallec i apel·la a la fibra sensible de l’espectador amb una mena de prospecció del temps que els queda per viure junts als diferents personatges (amics, parents) del relat. El missatge de fons és que som ben ximples si no ens adonem que la major part d’activitats que fem durant l’any són força prescindibles, sobretot si les comparem amb la importància de passar com més temps millor amb els éssers estimats (humans, preferiblement). Conclusió: ens hem de veure més. No negaré jo fins a quin punt és il·lusionant i excitant retrobar-se amb persones que fa temps que no veus i per les quals tens (o et sembla recordar que tenies) una certa estima (tant se val si poca o molta), i més en aquestes dates tan favorables al vessament d’alguna llagrimeta fàcil si la situació ho demana. És clar, però, que el millor d’aquests retrobaments és que són efímers: si fossin reiteratius, esdevindrien certament odiosos. Afortunadament, solen durar el temps d’un dinar de festa, en el pitjor dels casos; o, en format breu, l’estoneta de fer un cafè mentre us poseu al dia de grandeses pròpies i misèries alienes. I, en acabat, tots dos dieu la frase a l’uníson, “ens hem de veure més”, sabent que és tan sols una manera cordial d’acomiadar-se fins que l’atzar us torni a reunir, preferiblement d’aquí força mesos (com a mínim, fins al proper dinar de Nadal). Tanmateix, per no portar la contrària a aquest esclat de bonhomia impostada que anomenem esperit nadalenc, deixeu-me afegir-me també a aquest bonic clam: ens hem de veure més! Ni que sigui a Instagram.