Quan una societat sap afrontar els debats més complexos amb serenitat, amb arguments, amb anàlisi, amb perspectiva històrica, defugint els catastrofismes, és quan una societat demostra no només que sap exercir la seva sobirania, sinó que posa de manifest la seva maduresa democràtica. En canvi, quan una societat aparca el debat atemorit per les amenaces, per por al soroll, per dubtes sobre si sabrà gestionar el que vindrà després, i per certa cultura de l’immobilisme, és quan una societat queda ancorada, a mercè d’unes poques elits, i no avança, mostrant una salut democràtica malalta. Darrerament sembla com si obrir a debat de tothom determinats temes és com si féssim una crida que les deu plagues d’Egipte caiguessin sense pietat una darrera l’altra damunt d’Andorra. Alguns discursos que en les últimes setmanes hem pogut escoltar, pel seu contingut i per les seves afirmacions, neguen qualsevol possibilitat d’establir ponts de diàleg i, també evidentment, de controvèrsia. Segur que les eleccions que són a la cantonada hi tenen molt a veure, però hauríem de saber separar entre els gran debats de país que s’han de fer amb tota la ciutadania i la confrontació de programes electorals (si n’hi ha). Plantejar-se aquestes properes eleccions com un plebiscit sobre Coprincipat sí o Coprincipat no, serà un gran error dels nostres polítics, malgrat que els hi reporti vots. La seva irresponsabilitat la pagarem, perquè una vegada més cal reiterar que decidir el final o la perpetuïtat de la nostra arquitectura institucional només ho pot fer el poble sobirà després d’un gran debat participatiu.