No se sap del cert quin va ser el primer poble o tribu a adoptar el calendari. Segons la Wikipedia, el més antic trobat fins ara el van desenterrar uns arqueòlegs a Escòcia i data de l’època mesolítica (uns vuit mil anys abans de la nostra era). Després, el relat salta fins als egipcis. Però el que no pot explicar l’arqueologia és per què algú, a Escòcia, al delta del Nil o a qualsevol antre lloc encara ignorat, va pensar en un moment remot de la nostra història que calia trobar un sistema per domesticar el temps. Alguns estudiosos han conjecturat que va ser una manera de preveure quan calia sembrar les llavors i quan era el moment de la collita, però hi ha constància que altres pobles primitius se’n van sortir molt bé sense cap calendari, només observant la natura. Potser no va ser la raó primera, però el que s’ha vist amb el pas dels segles és que els calendaris serveixen sobretot per fixar les festes de la comunitat, la qual cosa, fins fa unes poques dècades, significava que ningú no tenia excusa per no saber quan s’havia de retre vassallatge al governant de torn, o venerar els avantpassats, o quan s’havien de fer sacrificis als déus per demanar la seva clemència o el seu favor. Per això hem arribat fins al present amb tants calendaris simultàniament vigents al món, quan, des d’un punt de vista estrictament lògic, n’hi hauria prou amb un de sol per a tothom, perquè per a tothom surt el mateix sol cada dia i la mateixa lluna cada nit. És clar que, ben mirat, aquesta disparitat és l’excusa perfecta per celebrar el cap d’any diversos cops durant els pròxims dotze mesos. “Del que és bo mai n’hi ha prou”, que deia el clàssic.