Com cada any en aquestes dates hem patit un atac de felicitacions, millors desitjos i bones intencions. Una mena de tempesta perfecta, fruit de la combinació letal de la il·lusió i bona fe de l’entorn familiar i laboral (sí o sí, oi?) i del comercial (sempre interessat i despietat). El primer es porta amb alegria i/o resignació. Els que esperen aquestes dates i els agrada el Nadal les entomen i les donen amb voluntat manifesta i efusivament. Els que no comparteixen aquest goig, accepten amb resignació el fet, desitjant amb candeletes que arribi l’endemà de Reis, no tan sols per gaudir dels regals (que se suposa que també), sinó per desvetllar-se del malson i recuperar la normalitat. Gran mot aquest, en què tots plegats hi encabim tota mena de situacions, vivències, fets i activitats, que a poc que ens hi parem un moment a pensar de normals no en tenen res. De fet les acceptem com acceptem el Nadal, com un element més del calendari. Amb la mateixa normalitat amb la qual durant aquests dies els continguts informatius esdevenen més amables –amb excepcions inevitables– per una llei no escrita. Com si fos possible modificar la realitat com fan els partits polítics, que viuen cadascun en la seva particular dimensió. El temps, que ens dona la mesura de les coses i que sovint menyspreem, no para. Demà passat comença un nou any l’única certesa del qual és que igual que aquest, no s’aturarà. Despullats d’excuses i sense anestèsics festius que valguin, dependrà de cadascú aprofitar la vida i el temps que tenim. La natura, amb tota la seva sapiència, no dona treva, ni pròrrogues. Bon any!