Bé. Ja en tenim un altre al sarró. Ja sé que és una convenció, que els xinesos entren a l’any vinent el cinc de febrer (i serà l’any del porquet!), que els jueus ho faran el 29 de setembre (i comptaran el 5780 del seu calendari). Els musulmans passen pel 1440, i arribaran al 1441 (bonica xifra capicua!) el darrer dia d’agost. Com a ciutadans de l’Imperi Romà que encara som de ple dret (perquè diuen que mai ningú no ens ha tret la ciutadania de manera formal), hauríem de comptar el 2772, el temps que ha passat des de la fundació de Roma. Fins i tot la nostra tradició cristiana ha anat donant tombs: fins ben bé a mitjan segle XIV l’any començava el vint-i-cinc de març (nou mesos justos abans de Nadal: el dia de l’Encarnació). D’aquest Cafarnaüm cronològic se’n desprèn una conclusió ben òbvia: ens agraden les metes volants, aquells punts de la cursa de la vida que serveixen per marcar un abans i un després, els agafadors que ens ajuden a avançar perquè et donen perspectiva i organitzen la memòria. El primer que va fer Robinson Crusoe en arribar a l’illa després del naufragi va ser construir el seu propi calendari “per no oblidar el dia del sàbat” (i no tornar-se boig), fent marques amb el ganivet al travesser vertical d’una creu. Passem pel temps com aquell que avança per un mar de boira, de nit. Amb prou feines veus el que tens al davant: si poses els llums llargs la broma t’enlluerna, has d’anar amb curtes, i encara així no veus gran cosa. El que tens al darrere és fosc, i el pilot vermell només serveix perquè si algú ve al darrere et vegi abans no sigui massa tard. I la vida és així, i l’anar fent, qui dia passa, any empeny. Feliç 2019.