Ens encaparrem a desitjar-nos bon any tot i saber que el canvi de calendari el primer que et portarà és un mal de cap terrible i una cara de son espantosa per allò de complir amb la tradició de menjar-te el raïm al compàs de les campanades, malgrat no trobar ni solta ni volta a un costum que sembla pensat sobretot per reduir la població pensionista per la via de l’ennuegament sobtat. Després, quan les teves neurones van recuperant de mica en mica el control de les funcions cerebrals bàsiques, t’assabentes d’un grapat de males notícies, a més d’un llarg obituari que sempre conté algun nom que t’entristeix més del que mai no t’hauries pensat quan el vas conèixer. I, per acabar de rematar-ho, sempre hi ha algun informatiu que vol tenyir les primeres hores del nou any amb una pàtina d’optimisme i emet el reportatge recurrent sobre els desitjos d’una colla de gent que, presumptament, vindria a representar les persones de bona voluntat del conjunt de societats desenvolupades. Desitjos entre els quals hi ha, naturalment, que regni la pau en un món que no ha conegut un període de treva universal des que hi registres escrits; o que s’aturi el canvi climàtic, quan fa dècades que a les cimeres per buscar solucions al problema amb prou feines som capaços d’arribar a un acord de mínims que després tampoc no compleixen tots els països signants. Enmig d’aquest panorama hostil, i quan ja estava decidit a exercir de misantrop bona part dels mesos vinents, algú m’ha recordat una frase del Quixot que m’ha fet canviar de parer: “Cambiar el mundo, amigo Sancho, no es locura ni utopía, sino justicia”. Així, doncs, i malgrat tot, bon any a tothom!