Obres els armaris de la cuina, més coneguts a casa meva com “la trampa mortal”, i si no estàs al cas, és ben probable que et caigui una carmanyola al cap. O dues. És el que té. La síndrome de Diògenes de les filles del capitalisme: com renunciar a l’oferta de les tres rajoles de xocolata amb llet, quan et venien tan ben desadetes en un tàper de plàstic amb la tapa vermella? I així vas sumant, rajoles i tàpers. Tapes vermelles, que es multipliquen misteriosament dins els armaris, com els gots de Nocilla, i de mostassa de Dijon, com les andròmines dels Happy Meal’s, com aquells coberts desparellats que no tens gaire clar d’on han sortit i que no fan més que nosa. I obres l’armari de la roba i el que ja no t’escau, es barreja amb el que ja no et poses i amaga amb traça el que ja no recordes que tenies. Un cop, vaig trobar-me una peça idèntica a la jaqueta que acabava de comprar dins l’armari narnià; no recordava on la tenia. De fet, no recordava ni que la tenia. Ara les vaig combinant, que no sigui dit.
I això em passa amb els cosmètics, amb Melville –he comprat tres edicions idèntiques de Moby Dick, i no n’he acabat cap els darrers vint anys– i amb els amics de Facebook. Ja em perdonaran. Per això ha arribat el moment de fer net. Canviar quantitat per qualitat. En tots els àmbits. No calen tantes coses. Ni tanta roba, ni tants llibres –anatema–, ni tants likes, ni tanta façana, ni coneguts amb qui no parles. Ja ho diuen les padrines, que són molt sàvies: menjar poc i pair bé. El primer que he llençat és La màgia de l’ordre, de la Marie Kondo. Em sembla que també el tinc repetit.