Són quarts de sis del matí. Tothom dorm a casa, malgrat l’excitació, els nervis i les corredisses del vespre. El protocol que se segueix escrupolosament per anar al llit s’ha completat sense entrebancs, amb una insòlita suavitat i zero resistències. La nena és ben conscient de la transcendència del moment i s’ha adormit de seguida. Els darrers dubtes (què els dirà, la Neula, quan vinguin?) han estat esbandits. Tot és a punt perquè es reprodueixi un cop més la cerimònia. La carta, manuscrita per primer cop per la interessada, ha estat lliurada. Les modificacions de darrera hora s’han notificat en temps i forma davant del Rei Gaspar (que, des de sempre, ha estat el que menys por li ha fet dels tres). La paradeta desplegada al balcó –moscatell, llet, galetes, sabates, mitjons i, en qualitat d’observador, el tió– ha estat repassada i considerada conforme a la norma. Ja només cal esperar. A fora, el món és fosc i no existeix. Tot és a dins de casa. I sí, els Reis han vingut. Han entrat les sabates i les han omplert de caramels, han organitzat un petit tarter de paquets, s’han begut el moscatell, la llet ha desaparegut i de les galetes en queden només les molles. El temps s’escola a poc a poc, passen es minuts i les hores, un fil de claror començarà a intuir-se més enllà del fil de les muntanyes i arribarà el moment dels salts, de l’emoció, de la descoberta. Xocolata desfeta i un escampall insostenible de papers. I la gent diu: aprofita-ho ara que pots, que això s’acaba aviat, però la gent no sap que aquest moment és etern i mai no passa ni es desfà ni s’esborra.