A risc de semblar un eixelebrat impulsiu he de confessar que Valverde no m’agrada com a entrenador per al FC Barcelona. I no és per un partit concret, que també (Roma a la memòria, entre d’altres). Agraeixo, com tants culers, que sigui un tipus educat i tranquil, però una cosa no treu l’altra. Tampoc crec que calgui anar per la vida com un Mourinho qualsevol per guanyar-se el respecte. Però la seva personalitat no l’hi farà guanyar títols per se. No tinc dubtes que la teoria la porta bé i que està al dia pel que fa a les novetats i variables tàctiques que corren pels camps de futbol. Però no és un entrenador valent; ans al contrari, no pot ni sap dissimular el gen amarrategui. Malgrat el que els mitjans (la voz de su amo) venguin, no creu en el joc de possessió i toc de l’equip. I no compro que diguin que ens han pres la matrícula i que el sistema està caducat. Voler la pilota i manar des de la possessió no és una idea caduca, ans el contrari. Sí que és una manera de fer futbol molt exigent i extremadament difícil d’executar, per no dir la més complicada de totes. S’hi ha de creure sí o sí i fa falta tenir els millors jugadors. I hores d’ara per no creure-hi, no hi creu ni la directiva. Només cal veure l’erràtica i sovint incomprensible política de fixatges i el trist paper de la base, que sembla que només serveixi per treure pit i donar lliçons de cara a la galeria. Per molt que uns i altres es curin en salut parlant de les exigències i servituds esportives que comporta dirigir, entrenar i jugar al FC Barcelona; aquesta és una moto que no compro. Messi, malgrat el que hom pugui pensar, és humà, no hi serà sempre i no es pot clonar... Afortunadament.