Assedegats d’infraestructures de transport com estem, tota la ciutadania agraeix que, amb certa regularitat, apareguin notícies i projectes il·lusionadors de nous trens, metros, aeroports, funiculars, heliports i estacions teletransportadores que, pel mòdic preu d’uns quants centenars de rotondes, calmaran (momentàniament) la nostra fal·lera per comunicar-nos més i millor amb l’ample món. Què més voldríem que tenir un tren, que és l’únic que li falta a Andorra per arribar a la perfecció absoluta. És una llàstima que els antipassats (com deia Fiter i Rossell) no haguessin sentit la mateixa pruïja constructora fa cent cinquanta anys, quan va ser el bon moment estratègic per fer arribar el cavall de ferro a les Valls Neutres. Llavors, amb les tibantors entre la República i la Mitra i ben activa la Qüestió d’Andorra, encara hi hauria hagut alguna possibilitat d’èxit, i que els uns o els altres paguessin la broma (i amb un casino de propina). Ara tindríem una estació central, factors i guardaagulles, andanes amb rellotges puntuals i, al vestíbul, aquells horaris com de dial de ràdio antiga que et fan sentir part d’alguna cosa més gran. Reus, París, Londres, Barcelona, Montpeller, Roma, Lleida, Saragossa, Dresden, Casablanca, Madrid… D’aquí a uns anys potser veurem fet realitat el metro que proposa el maire de Porta per connectar el poble amb el Pas de la Casa. No li acabo de veure del tot l’entrellat, tot i que als números se’ls pot fer dir qualsevol cosa. Vivim en temps de desconcert i il·lusions. Si més no, millor viure de les darreres que no pas instal·lats en els primers.