S’obre aquell moment de l’any en què sovintegen les reunions a porta tancada, les trobades clandestines, els sopars, els contactes i promeses. Les forces actives del país posen en marxa la seva maquinària per establir la seva teranyina, a poder ser, el més extensa i forta possible. Es desperten del seu son hivernal a fi i efecte de buscar el seu lloc o la seva influència. Es cusen velles ferides, encara que siguin només temporalment, i s’erigeixen noves aliances. La fi, de vegades, diuen que justifica els mitjans. I així veiem com tots, uns i altres, dretes i esquerres, busquen proximitats, amistats amb altres formacions per allò de la incertesa. La tàctica de l’equidistància prudent sense trepitjar fort l’ull de poll del costat per si pot resultat un valuós aliat en un escenari futur. Moviments acrobàtics per fer unes llistes estudiades, en el millor dels casos, al mil·límetre. Posant de vegades davant, no els millors, sinó els que tenen més vots, passant de puntetes per temes poc amables i obrin el catàleg de les promeses a la carta. Això és la política, plena de grans i honestes persones, però també una il·lusió òptica, un miratge en què tot és possible durant la campanya electoral. Després, el realisme ens farà tocar de peus a terra i unificar postures en un escenari en què el marge de maniobra és mínim perquè qui mana no són els governs, ni els polítics, els grans temes no es decideixen als Consells de Ministres, hi ha instàncies superiors que marquen el curs de l’economia i, qui no vegi això, és que no sap de què va el tema.