Regrets I have a few, but too few to mention, cantava Sinatra. Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, té molt poc a veure amb La Veu, si no és la seva públicament mostrada afició a l’alcohol. A què ve aquesta digressió? Doncs resulta que l’home ha aprofitat els actes de commemoració del 20è aniversari de l’euro per deixar-se anar. “Sempre he lamentat que no vam ser prou solidaris amb Grècia, la vam insultar, la vam injuriar”, ha declarat. Fins i tot ha gosat utilitzar la paraula solidaritat: “Europa no va ser prou solidària”. És un atac de sinceritat sense precedents en personatges d’aquesta volada. Més enllà que en el que va de segle, les crisis de deute sobirà a Europa estan a l’ordre del dia, la cara que hi posa és de jutjat de guàrdia. Per a Grècia, els resultats de la “intervenció a fi de bé” que s’hi van fer són i seran un llast impossible de recuperar a llarg termini. Les xifres de la factura/fractura social i econòmica escapen a qualsevol enteniment -excepció feta de les doctrines neoliberals radicals que l’han fet possible-. Costa albirar el futur amb optimisme. El cas grec està lluny de ser una excepció. La bretxa entre rics i pobres, països, societats i famílies es va eixamplant. I cap dels indicadors que parlen de millores globals com els índexs de pobresa, d’accés a coses tan bàsiques com aigua, menjar, educació o sanitat poden amagar-ho. El ressorgiment del populisme i l’extrema dreta afegeixen incertesa. La (nostra) evolució com a individus i ciutadans, de model de societat, de país, està en entredit. I ni el populisme, ni el feixisme mai han estat la solució a res, ans el contrari!