Som un país de neu, de muntanya, de gel i fred i volem que nevi perquè és una de les nostres fonts de riquesa però quan ho fa ens molesta. Convivim amb normalitat amb la meteorologia extrema de baixes temperatures però encara ens sorprèn quan el paisatge esdevé nevat. Disfrutem com nens petits fotografiant les volves de neu caient i ens enxarxem a fer guerres de boles com bojos. Critiquem, però, que les carreteres no s’han netejat prou ràpid i que els pixapins un cop més venen sense equipaments i col·lapsen les nostres carreteres fent-nos fer cues. Forma part del nostre caràcter, aquest que alguns diuen de muntanya. Un modus operandi ple de contradiccions. Rústics i austers, gèlids però efervescents, així ho podríem descriure. La percepció d’una societat tancada per la complexa orografia i per la seva història alhora amb ànsies d’expansió de creuar fronteres i territori per viure noves experiències, de veure horitzons. Proteccionistes del que és propi tot i que molt acollidors amb els visitants. Distants i murris fins que no agafem confiança i extremament prudents. Una prudència que de vegades es tenyeix d’hipocresia pròpia de comunitats petites on tothom es coneix i on imperen les aparences. Bones cares al davant i crítiques al darrere. La política del quedar bé per sobre de la d’anar de cara i tics feudals dels que encara es pensen senyors i dels que actuen com vassalls. Bonhomia i senzillesa en un entorn pur que de vegades s’embruta. Neu blanca i pura que al ser trepitjada es torna negra. Clars i obscurs avantatges i inconvenients, com quan neva.