Creat:

Actualitzat:

D’entre els efectes que ha desencadenat el “procés català” no deixa de sorprendre’m el posicionament d’institucions, polítics i personatges espanyols del mes divers pelatge i condició. Posicionament públic en contra, evidentment. Però no només sobre el procés en particular -que es podria entendre donat que és un tema d’actualitat i, com a tal, opinable-. El que esparvera i fa mandra i fàstic, sobretot fàstic, és que encabeixen tot el que faci la més mínima referència a Catalunya i els catalans al mateix sac. La sola paraula “Catalunya” és un “mannà”, una mena de guariment miraculós que si no ho cura tot, si més no ho dissimula. Mancances, corrupcions, escàndols, ineptes i ineptituds desapareixen davant qualsevol invectiva que deixin anar. I se n’omplen la boca sense vergonya, ni remordiment de cap mena, orgullosos de menystenir un país i burlar-se de la seva gent desacreditant i insultant persones i institucions a la mínima ocasió que tenen. L’anàlisi de per què això és així és complicada i els reduccionismes que es fan d’un costat i altre no hi ajuden. No es pot qüestionar que hi ha una gran tradició històrica castellana i per extensió hispana al respecte. De la mateixa manera que el victimisme és un tret català que es pot qualificar com a identitari. I serveix de poc consol, per no dir gens, aixecar el cap assenyalant Trumps, Bolsonaros, Salvinis i resta d’homenots que ocupen càrrecs rellevants, des de la més absoluta indigència mental. Darrere d’ells, allí i aquí, hi ha els tramoistes que estiren els fils i preparen els decorats. Les coses no passen mai per casualitat. Una vegada pot ser, més...

tracking