Una de les coses que sempre m’han sobtat de la mort, és com -malgrat tot- la vida continua. D’un dia per l’altre, tot el teu món es pot fer miques però, l’endemà, torna a sortir el sol, torna a sonar el despertador i cal fer com si res no hagués passat. Intentar-ho, si més no. És una de les conseqüències de viure en una societat com la nostra. On la mort és l’últim gran tabú, la darrera frontera. Una societat que venera la joventut i que renega de l’experiència, que busca anestesiar els sentits per no haver de pensar en res massa inabastable, i que rebutja la manifestació impúdica del dolor o la tristesa. Va, no estiguis trist -et diuen-. No ploris, no et queixis, no m’incomodis, en definitiva. Una societat on només quan et confronten amb l’única certesa que tenim, et permet buscar l’escalf de l’altre, trencant convencions i desfent petites rancúnies davant una veritat més gran que nosaltres. La vida continua. Tot i que no sempre som capaços de tornar a pujar al carro d’una normalitat que viu d’esquena als sentiments i que només ens deixa perplexitat quan trenca l’ordre natural de les coses. És quan, com en un efímer satori, veus amb meridiana claredat, allà, entre tantes ànimes perdudes, que la propera pots ser tu, i que no tens res que sigui teu, ni el teu propi temps. I és en aquell moment quan veus que és absurd treballar tant, que no porta enlloc enfadar-te per nimietats, que al final, els altres són tan poca cosa com tu, i que compartim un temps, en un espai concret que ens ha donat l’atzar o el destí. Això -com la neu- tampoc ho hem après a gestionar.