No sóc ni jugadora ni experta en instal·lacions de joc i per tant ja deixo clar que no tinc ni idea de quin dels projectes que optaven a la concessió del futur casino és el millor. Tampoc entenc gaire els criteris de valoració, cosa que deixo als experts. No sé si el projecte inicialment guanyador, el de JOCS SA era el millor per al país, ni si hauria estat més bé atorgar-lo a una altra de les firmes. Tampoc entro a valorar el plec de bases del concurs, si era adequat o estava fet precipitadament. Però el que costa d’entendre és la situació que ha provocat. Donar un vencedor del concurs en un projecte que ha suscitat tanta expectació, i després no donar-li la llicència per incompliments amb el que havien projectat. I sobretot que no estigui previst què fer en aquesta situació, si donar-ho al segon classificat, en aquest cas Lleure 3D Barrière, o declarar nul el procés i començar de 0 com emanen els altres aspirants. Sigui el que sigui el procés es dilata, els projectes es paralitzen, els costos pujaran si contemplem demandes i possibles indemnitzacions, i tot plegat allunya un dels projectes dinamitzadors de la legislatura. Andorra dona a l’exterior una imatge que no afavoreix el país amb un procés d’atorgació farcit de polèmica que acaba amb recursos i querelles de tots els participants. He dit a l’inici que no sé com s’hauria d’haver fet ni tant sols qui té raó, però el que se’n desprèn és que ens tirem un tret al peu. El casino està en l’aire en aquesta ruleta que no deixa de donar voltes i la bola pot caure en qualsevol casella. S’accepten apostes de què pot passar. Molt a guanyar i a perdre en una partida en què es juga tot a un sol color.