Veig a l’edició digital del Diari que alguns lectors no entenen o no comparteixen la decisió del Govern de reconèixer Guaidó com a president de Veneçuela ni la celeritat amb què ho ha fet, a dues setmanes de cloure la legislatura, quan en aquesta mena d’afers la diplomàcia andorrana acostuma a ser molt i molt prudent (és a dir: lenta). Doncs la resposta a tot plegat és ben senzilla, amics: es tracta de salvar la democràcia! Sí, ja sé que hi ha un munt de països que es passen els principis democràtics per l’arc de triomf, però, posats a endreçar el món, quin lloc millor per començar que Veneçuela, que ens queda ben lluny i podem esperar que, passi el que passi, no patirem les conseqüències. I a aquesta sublim missió s’ha d’afegir l’ajuda humanitària que rebrà aquella pobra gent. Sí, ja sé que els veneçolans fa anys que tenen penúries sense que ningú els hagi fet cas, però per això mateix no hem de perdre ni un minut més a sumar-nos al club dels països que comparteixen un propòsit tan noble. I sí, ja sé que a bona part dels països del Carib i de l’Amèrica central es viuen situacions de misèria que encongeixen el cor, però cal tocar de peus a terra, que tampoc no es pot ajudar tothom a l’hora: que es posin a la cua i ja es veurà què s’hi pot fer un dia d’aquests. I per als primmirats que tinguin la temptació d’invocar que l’ONU s’ha desentès del cas, la resposta també és ben simple: qui ha fet mai cas del que diu l’ONU? Si us plau! A veure si oblidarem ara que, en política internacional, la qüestió primordial, avui com fa mig segle, és decidir en quin equip vols ser si mai arriben les garrotades, amb el de l’oncle Sam o amb Rússia?