Que el Coprincipat és una raresa en el conjunt de les estructures polítiques mundials, és un fet; i que les vicissituds que el van fer possible i que l’han mantingut fins avui és mereixedora d’un reconeixement, no és un acte de patriotisme, sinó de justícia històrica almenys per a tots els qui al llarg dels segles han participat en la seva construcció, a més d’una contribució a l’enriquiment del coneixement. La candidatura a Patrimoni Mundial de la Unesco, que en aquests moments encara està en fase d’estudi per avaluar-ne la viabilitat i rebre el vistiplau dels tres estats implicats, incorpora els monuments ubicats a Andorra, la Seu d’Urgell i Foix que són el testimoni al llarg de la seva història d’aquesta raresa política. Malgrat les suspicàcies que pot aixecar per les dates (a les portes d’unes eleccions) en què s’ha aprovat el document preliminar per part del Govern, la iniciativa d’una candidatura transnacional d’aquestes característiques liderada per Andorra és una gran notícia. Si al final del camí prosperés, seria el tercer reconeixement de la Unesco després del Madriu com a Patrimoni de la Humanitat a la categoria de paisatge cultural i les falles com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat. Ara bé, no tot és presentar candidatures i guanyar-les, que voldrà dir que hi ha hagut una feina ben feta per part del coordinador i l’equip multidisciplinari que se n’hagi encarregat, sinó que després el Govern o el ministeri competent han de mantenir el compromís i la continuïtat, cosa que de moment per l’experiència viscuda deixa molt que desitjar. De res serveixen els reconeixements si després no es fan els deures a casa.