Desgraciadament per a Veneçuela, el país està ubicat sobre unes reserves de petroli que multipliquen amb escreix les del seu veí nord-americà. A partir d’aquesta premissa, benvolgut, puc, pot, podem empescar tants arguments, fal·làcies discursives i explicacions com es creguin convenients. Tot sigui a fi de bé, per justificar la monumental pantomima que s’ha muntat internacionalment des que el passat 23 de gener Juan Guaidó es va autoproclamar president de Veneçuela pels seus bemolls (i els de Trump). Al règim de Nicolás Maduro se li poden fer totes les crítiques del món, només faltaria -com al govern de qualsevol país-, el que no és de rebut és el que està succeint. La comunitat internacional, a l’ombra del tupè de Trump, ha sortit en tromba a reconèixer Guaidó. Dinou dels 28 membres de la UE ja l’han reconegut (de moment). El descrèdit de les institucions i organismes internacionals, gangrenades pel poder econòmic, és cada vegada més evident. Veneçuela, com la resta de països centre i sud-americans, tenen l’ull del “gran germà” marcant-los de prop -només cal donar un cop d’ull a la història recent del subcontinent. I en l’actual panorama geopolític, sense aliats poderosos, està més exposada que mai. El que per a uns casos són “assumptes interns” per a altres és “ruc l’últim”. Mostra d’aquesta debilitat la tenim a ca nostra on el govern, de costum curós i moderat en els seus posicionaments internacionals -quan no mut- en aquesta ocasió no ha badat boca per adherir-se al reconeixement internacional de Guaidó. Per una vegada que ens pronunciem... gran decepció.