Confesso que mai fins ara no havia visitat l’OKDiario. I és estrany, perquè es vanta de ser “el sitio de los inconformistas”. No sé, feia com mandra. Té un director d’aspecte més aviat tèrbol, un individu amb patilles de mossèn trabucaire, capaç de portar elàstics i camises amb el coll de color diferent al del cos, com si fos el superior de Clark Kent i, sincerament, la vida és massa curta (bé, passa que es va escurçant).
Dissabte, que és quan he fet el treball de camp, el diari era un continu de consignes, informacions i opinions (tot barrejat), amb l’objectiu d’escalfar l’opinió pública per a l’aquelarre nacionalista espanyol previst per diumenge a Madrid. Fins i tot era difícil d’imaginar que mai haguessin tingut la disposició d’esperit necessària per pensar en alguna cosa més que no fos la unitat de la seva pàtria. Però bé sembla que sempre els queda un raconet per remenar les pàtries dels altres. Què volen que els digui. Si ho hagués publicat The Washington Post, de Woodward i Bernstein, mira, encara, però tot el que publica un pasquí militant, dedicat en cos i ànima a escampar fems amunt i avall, no ens hauria de preocupar gaire. El declivi de la premsa contemporània –més ben dit, la contaminació de la seva sagrada missió, que és la d’informar amb veracitat al servei de la ciutadania lliure– és un dels peatges més cars que aquest món d’avui, hiperbòlic, hiperconnectat i hiperventilat, ens està fent pagar. I ens ho està fent pagar hipercaríssim.