Des que em van petites les malles de príncep blau, i més encara després de constatar estadísticament que, per molts petons que li faci una noieta virginal, un gripau segueix essent un gripau en el cent per cent dels casos, que no em motiva gens la celebració del dia dels enamorats. Potser abans, quan la magror de la dieta amatòria aconsellava lliurar-se de tant en tant a una celebració ben ensucrada, la data del 14 de febrer podia tenir un sentit fins i tot terapèutic, especialment per a un jovent condemnat a les foscors de la darrera fila del cinema o a la incomoditat dels seients d’un Simca 1.000 (com certificava amb crua veracitat la cançó de Los Inhumanos) per a les primeres escaramusses com a explorador dels excessos hormonals en el torrent sanguini. Però ara que, quan semblava que ho teníem tot per gaudir d’un epicureisme ben entès, paradoxalment hem esdevingut uns perfectes diabètics emocionals i ens hem lliurat gregàriament a una concepció espartana de l’existència, abduïts per un malaltís culte al cos, amb penalitats autoinfringides com les amanides amb quinoa i xia o les ultracurses d’ultraresistència, pujant i baixant carenes com isards esvalotats... ara, qui té el valor d’encomanar-se a sant Valentí per demostrar a la seva parella que l’estima? Arribats a aquest punt a la història de la humanitat, potser convindria jubilar l’abnegat Valentí i escollir com a patró dels enamorats un sant com ara Simó l’Estilita, allunyat de les tribulacions del món dalt de la seva columna. Si més no mentre no se li aparegui el diable encarnat en la seductora anatomia de Silvia Pinal, com a la pel·lícula inacabada de Buñuel.