Hom ha vist, amb certa sensació d’alleujament, que els frescos del mestre de Santa Coloma ja han trobat el seu emplaçament. No diré pas definitiu, Déu me’n reguard: si alguna cosa ens han ensenyat els frescos és que en aquest món, per si no ho sospitàvem, no hi ha res –però res de res– que sigui immutable ni etern. Aquestes muntanyes –que tan altes són– abans no hi eren, el món es va plegar, van sorgir del fons de l’oceà i, en algun moment, l’entropia o el moviment de plaques o el que sigui les acabarà aplanant. I poc s’imaginava el mestre de Santa Coloma els tombs que acabarien fent els seus frescos (potser ni els millors ni els que tenia en més consideració). Ell potser es pensava que s’estarien a l’església fins al dia del judici, i li hauria semblat inconcebible que el senyor rector se’ls vengués, que l’antiquari Bardolet els comprés, que el senyor Cividini els arrenqués, que el senyor Von Cassel se’ls endugués a Canes, que els nazis els requisessin i els amaguessin en una mina de sal austríaca, que els aliats els recuperessin i els portessin a un magatzem de Munic, que els berlinesos els posessin en un museu, que les autoritats andorranes els recompressin, els repatriessin, els deixessin a l’edifici de bombers, després a les dependències de Patrimoni, a Aixovall, i ara, davant de l’església des d’on van sortir. Amb aquest recorregut vertiginós, el que queda clar és que tot és temporal i contingent, encara que ens sembli que no i que potser, anys a venir, rodaran més, com roda i roda la roda del temps.