Quan ma filla era –més– petita, sempre, sempre, sempre, en començar una pel·lícula necessitava saber quins personatges eren els bons i quins els dolents. Ella, amb cinc anys, i sense haver anat mai a una classe de teoria del cinema de Romà Gubern, ja tenia clar que quan ens presenten una ficció hi ha codis visuals establerts que determinen els arquetips de cadascun dels personatges sense que hagin d’obrir la boca. I inevitablement em torna a la memòria Lorenzo Vilches, també professor a la UAB, quan explicava que només hi ha set arguments possibles, que quan els dolents fugen ho fan cap a la dreta, i que els bons, si els atrapen, és perquè corrien cap a l’esquerra de la pantalla –als països àrabs va a l’inrevés, però aquesta és una altra història–. I així tot. Ho sabem tot –si sabem mirar– i tot està escrit. Molt útil en el cinema, i no tan evident en la vida real. En tot això pensava aquests dies, mentre seguia les declaracions dels imputats en el conegut com “judici al procés”. Més enllà de cap consideració política, escolto fragments d’uns i altres i m’adono de tres coses: que la legalitat és una cosa, i la justícia una altra. Que el que passa a Catalunya és invisible –i incomprensible– per a la resta d’Espanya, i que no hi ha res més estèril que buscar arguments equivocats per justificar hipòtesis mal plantejades. Mentrestant, la gran incògnita per a mi és on s’amaga la muda progressia espanyola, i constato que les veritables dolentes de la pel·lícula són la por i la desinformació interessada. M’hauré de fixar bé per on els fan sortir al final del judici.