Les intenses setmanes que discorren entre l’anunci de la convocatòria d’eleccions i el límit legal per a la presentació de candidatures es viu a Andorra un espectacle polític que no té comparació a les democràcies universals. I avui dimarts, al migdia, s’haurà acabat patir (si més no, el de la primera fase). No sé com ho deuen fer a Mònaco o a Liechtenstein, però només que allà l’entrellat sigui la meitat d’apassionant que aquí, ja hi podrien llogar cadires i rebre observadors internacionals. Naturalment, això és conseqüència directa de les dimensions del país, on els sis graus de separació que diuen que connecten tots els humans es redueixen a tan sols dos –i això en el pitjor dels casos. Les travesses (o són més aviat globus sonda?) que van publicant els mitjans són com llistes d’amics, coneguts i saludats, pàgines de l’agenda arrencades tal qual. D’alguns te’n sorprèn la militància, com si haguessin sortit de l’armari; amb d’altres penses que malament rai si mai arriben a entrar. L’eix nacional / territorial és una font afegida d’emocions, perquè són com dues lligues paral·leles, cadascuna regida per un reglament diferent. Què dic, per un: per vuit. Així com abans hi havia els kremlinòlegs, que entenien què passava a l’extinta URSS veient les cares dels jerarques durant la desfilada de Primer de Maig, aquí hauríem de tenir andorranòlegs, capaços de llegir entre línies, de parar bé l’orella a l’hora del cafè, de fer l’exegesi de la premsa escrita i d’esporgar la digital, hàbils a l’hora de fer quadrar un sudoku –dels difícils.