... tants barrets. Tenim una proliferació de llistes que fa feredat, és a dir, que em provoca una gran admiració al mateix temps que cert espant. No em fa re dir-ho, perquè arribar fins als 239 candidats en trenta-una llistes diferents en un país que, al meu entendre, té molt poca massa crítica en l’acció política col·lectiva deu tenir el seu mèrit, però no deixa de generar-me dubtes al voltant de la configuració d’aquestes llistes i la seva preparació. Candidatures fetes a imatge i semblança del cap de llista amb projectes unipersonals; o candidats que de sobte, sense quasi ni adonar-se i en un moment de feblesa, troben el seu nom escrit en una papereta. I sí, s’ha de ser just, certament també ens trobem candidatures que tenen un projecte col·lectiu i fins i tot consolidat en la política del país, que la seva lluita ve de lluny; però fins i tot en aquests casos omplir llistes deu haver estat un esforç titànic. Una amiga em confessava després de veure les candidatures que cada dia es reforçava més en el seu caràcter epistocràtic. Em va fer rumiar, perquè fent servir el llenguatge políticament correcte, tanta candidatura mostra que som una democràcia sana i que la diversitat d’opcions polítiques ens dona, als ciutadans, més marge a l’hora d’escollir. Però a mi em genera dubtes i no crec que més llistes vulgui dir més preparació i, en conseqüència, més incentiu a la participació. Tenim candidats per donar i per vendre, i és possible que malgrat això encara hi hagi un creixement de l’abstenció i/o del vot en blanc.