A mesura que el judici contra el procés avança, les vergonyes de l’estat espanyol van quedant al descobert i els seus actors despullats de qualsevol mena de dignitat o raó. Això és el que es pot copsar als mitjans catalans “pro” procés i, sobretot, en l’ànim, que és el sentiment dominant entre els qui segueixen les sessions que TV3 emet en directe. Per a la ciutadania independentista, també per als que creuen en els drets fonamentals sense ser-ho, les declaracions dels acusats i testimonis són vitamina reconstituent. Un bàlsam d’esperit i consciència que els ajuda a tirar endavant, davant d’un futur incert. Costa, i ho dic de primera mà, introduir cap element crític en la seva percepció. Tant se val que a la resta de l’estat espanyol el judici no es pugui veure en directe; que els mitjans no se’n facin ressò o que només ensenyin el que els convé. Tant se val que els testimonis dels càrrecs del govern del PP que van decidir, executar i dirigir el 155 contra Catalunya tinguin alienació mental transitòria, amnèsia o menteixin directament... Estan convençuts que al final la veritat resplendirà i en sortiran guanyadors. Enduts per l’eufòria testimonial, posen en dubte que la sentència ja estigui pre-escrita (sinó directament signada). Quan finalment aquesta es dicti, vull creure que els caurà la bena dels ulls i no els quedarà més remei que mirar la realitat de cara. Espanya no claudicarà i Catalunya no la salvarà de si mateixa. I ho repetiré per enèsima vegada, fins que no es faci net de l’actual establishment polític català, qualsevol futur més enllà del marc autonòmic tutelat per Madrid és una quimera “matrixiana”.