El Copríncep Macron va publicar dilluns una carta oberta als “ciutadans d’Europa”, titulada Per un renaixement europeu, que comença afirmant que “mai abans, des de la II Guerra Mundial, Europa ha estat tan necessària. I, tanmateix, mai no ha estat tan en perill”. Una frase lapidària que en un primer moment mou a l’assentiment, fins que segueixes llegint i et vas adonant que Macron sembla no tenir altre horitzó que aprofitar les eleccions de maig per rescabalar-se tant com pugui de la tendència a la baixa que ha experimentat la seva popularitat en els darrers mesos. Però no s’ho ha treballat prou, francament. Els assessors de Macron en matèria de discursos li haurien d’haver advertir d’algunes obvietats, com ara que si vols seduir les masses convé no començar argumentant que els súbdits britànics van votar el Brexit des de la més absoluta inòpia, perquè, per extensió, equival a menystenir la capacitat dels ciutadans europeus per discernir quin futur volen. Tampoc no és bona idea d’emmascarar el rebuig a d’immigrants i refugiats tot reivindicant l’enfortiment del control de les fronteres amb un argument tan peregrí com que “cap comunitat genera un sentiment de pertinença si no té límits que protegir”. Ni anem enlloc contraposant nacionalisme amb sobirania, dos conceptes estretament relacionats malgrat que sovint es facin servir de manera obertament fal·laç. De fet, Macron es podia haver estalviat la col·lecció de sofismes del seu escrit evocant allò que “la solució per a Europa és més Europa”, una afirmació que es pot subscriure fàcilment fins que es constata que hi ha tantes definicions del projecte europeu com estats membres.