Ser una dona avui no és fàcil, tampoc ho és, segurament, ser home per alguns. I no, no és victimisme perquè ser dona és fantàstic. Ser dona encara avui, però, i en la majoria de casos suposa cobrar menys, ser discriminades per les baixes de maternitat, haver de demostrar més, compaginar família i treball i estar sotmesa als cànons socials. La igualtat ens suposa a les dones assumir el doble de feina, sovint la derivada de la logística familiar amb la professional. La nostra independència, volguda per algunes i no desitjada per altres, tot és respectable, fa que hàgim de ser superwomen del dia a dia. Els partits polítics treuen pit, ara que estem en precampanya, posant dones a les llistes electorals; per cert, totes de número dos en avall, i algunes buscades com a raresa per complir la qüestionable quota de representativitat. Sens dubte que homes i dones no som iguals. Hi ha característiques pròpies del gènere que hem d‘estar orgulloses de defensar i potenciar perquè la diferència suma i ens fa més potents. Però també tenim dret a la igualtat de condicions, de respecte i d’oportunitats. Conec moltes dones potents, capaces, independents, fortes, intel·ligents i preparades que segurament haurien arribat més lluny si fossin homes. Diuen els experts sociòlegs que aquestes mobilitzacions com les d’ahir han vingut per quedar-se, que les noves generacions tenen un altre model i que a poc a poc aconseguim els objectius. La visibilitat des de la diferència i la singularitat per aconseguir la desitjada igualtat.