Amb sis dies que passaran a la història del futbol i als annals del club, el Reial Madrid ha tirat per la borda les tres màximes competicions de la temporada: Copa, Lliga i Champions (els sona la música). La garrotada no per possible o avisada és menys dolorosa. Futbol és futbol, que deia Boskov. Sí, certament només és futbol, però és que la magnitud del cataclisme amb ribets apocalíptics que està sacsejant l’entitat merengue tot just acaba de començar. Sembla talment que la tragèdia, com en el seus moments la gloria -3 Champions encadenades, 4 en 5 anys- estigui feta a mida i imatge del seu totpoderós -i pràcticament intocable- president. Florentino Pérez, amo i senyor dels destins de l’entitat, no ha volgut, o no ha sabut veure i interpretar els senyals -que hi eren- de la deriva que l’equip ha patit en els darrers anys. Supèrbia? Ceguera? Prepotència? Vanitat? Ell, a qui un dia van titllar de “ser superior”, ha quedat assenyalat i de quina manera com el principal culpable del cataclisme. Malgrat la guàrdia pretoriana mediàtica, malgrat la connivència amb els poders financers i polítics, socis i afeccionats, les imprescindibles enquestes postdesastre li donaven uns percentatges del 70% com a responsable directe i últim de la tragèdia. Si Juanito creia que “noventa minuti en el Bernabéu son molto longo”, no albiro a imaginar què passarà amb tres mesos i 12 partits de lliga a la vista, sense cap objectiu motivador. Ups! Sí que n’hi ha almenys un... o dos i tot. Salvar el coll de Florentino Pérez i classificar-se per jugar la Champions de la propera temporada.