El patriarcat és com els trucs de màgia, que un cop vista la trampa, ja no pots fer veure que no el veus.
Sí, ja ho sé, que estem pesadetes aquests dies amb el dia de la dona treballadora, que si ens queixem de vici, que si som tan iguals perquè no anem a la rasa a picar pedra. Que si avui ja no tenim aquests problemes, que les dones també som unes manipuladores i maltractadores, i que fem denúncies falses, i que cal buscar el millor perfil per a cada lloc, i no forçar unes quotes absurdes.
A tots ells, em sap greu. Continuarem sent pesadetes. I cada dia en serem més de pesadetes. I cada dia serem més, les pesadetes.
Perquè quan veus el truc, deixa de fer gràcia. I t’adones que tot un seguit de comportaments i maneres de fer que et semblaven normals- de tota la vida- no ho són tant de normals, i no tenen perquè seguir sent-ho.
I escolto les bretolades d’una colla de –joves– borratxos als carnavals d’Encamp, i m’adono que falta molta feina per fer. Perquè en l’imaginari de molts joves, encara perviu la idea de la dona com a bitxo a combatre. I m’adono que tot plegat és por i és mandra. De canviar un sistema que a la majoria d’homes ja els va bé, però que continua sent injust. Fins i tot per a aquelles dones a qui ja els està bé.
Perquè no es tracta de si prefereixes quedar-te a casa cuidant els fills, del que es tracta és de poder triar si vols (i pots) fer-ho o no.
Com tot a la vida. Ningú t’obliga a res, ni tan sols a avortar, però que ningú ens tregui el legítim dret a decidir, com a persones que som.
Em temo que continuarem sent pesadetes. Tant temps com calgui.