Oficialment la campanya no comença fins diumenge, però ja fa dies que diverses candidatures ens sotmeten a un continu degoteig amb les seves promeses. És perfectament legítim, i també que ho facin amb una actitud sobtadament amable i simpàtica quan es dirigeixen al potencial votant. Segur que hi ha ciutadans que ho agraeixen, com també analistes i politòlegs en deuen treure els elements de judici. Afortunadament hi ha gustos per a tothom: a qui li agrada el cos a cos amb el candidat i espera trobar-lo al carrer o que es presenti a casa, a qui no li agrada gaire que el persegueixin i ja s’informa pels canals que creu oportuns, qui vol que no l’atabalin i ja decidirà o ja té decidit què farà... No sé si l’allau d’informació amb què ens inunden amb les propostes electorals serveix d’alguna cosa. És a dir, si realment arriben a l’elector i aquest les valora en funció del seu contingut, o si només serveix perquè el candidat ompli aquell espai mediàtic que meticulosament estudia ocupar per tenir una presència diària. Ja ho saps, si no hi ets no hi comptes, i per tant en una societat tan mediàtica com la que vivim, amb múltiples canals de comunicació, s’ha de ser a tot arreu. Els damnificats d’aquesta pràctica electoral que podríem qualificar d’abusiva, a més dels ciutadans, són els professionals de la comunicació, els periodistes, que es veuen sotmesos a un control i una pressió excessiva que en el pitjor dels casos els converteix més en escrivents que no pas en periodistes. Un flac favor a la llibertat de premsa. A tots ells, durant la campanya electoral els desitjo el millor i que afrontin amb estoïcisme els embats dels candidats.