Cada quatre anys el món gira al voltant de les eleccions. Qualsevol disputa, conversa de cafè o dinar en un reservat d’un restaurant té una lectura electoral. Les converses pel carrer, als passadissos de la feina, les porres als sopars d’amics, les tertúlies als mitjans de comunicació. Allà on vagis trobes grups de candidats pentinant-se, ben vestits, procedents de fer-se fotos de cartell o de visitar electors. Abunda la seva presència en actes públics i exploten les seves aparicions a les xarxes socials inundant de likes qualsevol post a canvi d’un seguidor més a qui poder tirar l’ham. Tot està envoltat de clau electoral, els somriures, les trucades, els nervis i les paranoies. Escrutinis perversos per saber la intenció de vot, aquest tan ocult al nostre país. Enquestes que després disten de la realitat i espavilats que posen a la venda el seu vot en funció de la millor oferta. La cuina dels restaurants fa olor de paperetes bullides, gomina i somriures ensucrats, els ulls dels candidats espurnegen en un moment de l’any que els apassiona tant com els esgota. Durant quinze dies, o una mica més, es para el món i tot gira al voltant de les eleccions… o no. Perquè aquestes són només les sensacions d’un nucli minoritari de candidats , militants i seguidors. La resta de la població continua la seva rutina, immersa en els seus problemes, el dia a dia, les angoixes per arribar a final de mes, la conciliació amb la vida familiar i la seva quotidianitat, allunyada de la bombolla de la campanya i de la política.