Novament ens endinsem en la campanya electoral, els debats, les entrevistes, els porta a porta, els cartells de colors… I un any més assistim impotents a veure que molts dels candidats que ocupen les llistes, no tots, no es preparen els temes, improvisen compareixences davant la premsa, desconeixen els assumptes sobre els quals pretenen, si surten escollits, legislar des del Consell General i són incapaços d’elevar el debat al que la ciutadania es mereix. De vegades fa la sensació que moltes llistes s’han fet només per engreixar, a pes. Tornem a veure llegir a la televisió els programes electorals, enumerar propostes desconnexes, criticar els altres i no donar solucions. Promeses inviables, buscant la proximitat al votant que un cop finalitzin els comicis s’haurà esvaït, com el fum després de cremar fullaraca, la dels programes electorals. Trobem, els espectadors, a faltar seriositat, rigorositat, propostes diferenciades i capacitat dialèctica. Menys falsa fraternitat i més competència. Volem veure cara a cara intensos, contraposició d’idees i debat mirant-se als ulls. La política a casa nostra és amateur, això és positiu en algunes coses, però les persones que han de seure al Consell General i sobre les quals recau el ple el poder legislatiu han de tenir una preparació i coneixement profund, ens hi juguem el futur del país. Després, si les idees són diverses ja arribaran a consensos. Encara queda una setmana… de somriures, promeses i de veure les xarxes inundades de propaganda electoral.