Promises, promises, el clàssic de Burt Bacarach i Hal David, sonarà a xinès a molts, però és el que tenim aquests dies a tort i a dret. I no hi ha manera d’escapar-ne (del tot). Les campanyes electorals es repeteixen sense que res canviï malgrat les bones intencions que els partits, a pilota passada, convinguin que es malbaraten molts diners amb propaganda de tota mena i compra de temps i espai als mitjans. La literatura personalitzada -de la privacitat ja en parlarem un altre dia- sobreixeix de les bústies, quan no envaeix directament els vestíbuls d’entrada de les cases dels electors i potencials votants. I la “caixa tonta” esdevé un altaveu per on tots plegats bolquen les seves promeses. Perquè no ens enganyem, de política se’n parla poc. Promeses i mes promeses, com si no hi hagués un futur, i el que encara és més greu, com si no hi hagués un històric al qual donar un cop d’ull per veure on han anat a parar les promeses d’anteriors comicis. I els debats, anys ha la pedra de toc de tot polític orgullós de ser-ho, han esdevingut shows mil·limetrats de cartró pedra pactats d’antuvi. I pel que fa a les entrevistes, són a la carta o directament una sessió de bany i massatge (excepte les de Josep Borrell!). Promeses i més promeses que d’aquí a quatre dies, quan tinguin el nostre vot -hi anem o no hi anem, votem tots- passaran a l’oblit i una vegada cuit el pastís, continuaran repartint-lo a la seva conveniència. No hi ha cervell que pugui processar l’allau de promeses que els partits fan. I el que és mes preocupant és que la campanya oficial a Espanya encara no ha començat. Visca el surrealisme!