Si aquests comicis a Andorra són, com diuen, transcendentals per al futur del país, com caldria qualificar les eleccions a Ucraïna, amb un tros del país ocupat pels russos (i no precisament per Borís I), i amb la part que encara conserva la sobirania (paraula molt emprada per aquí darrerament) mirant cap a la UE, no per negociar cap acord, sinó per veure si els ajuden d’una vegada a aturar els tancs de Putin. És en aquest panorama tan convuls (gens comparable, òbviament, al que passa a Andorra) que Volodímir Zelenski, un actor sense cap experiència política, ha guanyat la primera volta de les eleccions presidencials al seu país, i ara s’enfrontarà en la segona a l’actual president, Petró Poroixenko, sembla que amb força possibilitats de vèncer. En un canal de televisió espanyol entrevistaven uns ciutadans ucraïnesos sobre el resultat de les eleccions i la majoria coincidia amb el que una jove resumia, dient que “els polítics professionals ja ens han mentit moltes vegades, potser amb Zelenski tindrem una oportunitat”. Tanmateix, el que més crida l’atenció del cas Zelenski és la frivolitat amb què a aquesta banda del continent ens prenem el seu triomf, com si anéssim sobrats per donar lliçons de res. Els mateixos que van aplaudir l’elecció de Ronald Reagan com a inquilí de la Casa Blanca ridiculitzen ara l’actor Zelenski per voler ser president. Els mateixos que van aplaudir l’aparició de la “nova política” (fins i tot un partit andorrà s’atribuïa l’etiqueta dies enrere) critiquen ara la inexperiència de l’actor Zelenski. En tots els casos, però, la grandesa de la democràcia és que els electors sempre tenen raó. També a Andorra.