En un intercanvi de missatges de Telegram amb una colla d’amics opinant sobre la campanya electoral escrivia el següent: “Hi ha una majoria d’electors que no vota segons les propostes programàtiques i la preparació dels candidats, sinó que ho fa en funció de la simpatia / empatia / antipatia i la captivitat. Només així s’entendran els resultats de diumenge.” I afegeixo, només així s’entenen els resultats electorals que es produeixen elecció rere elecció al nostre país. Posem exemples, i a partir d’aquí ja aviso que l’autoria del que segueix és compartida, no és solament meva. Partint d’un perfil d’elector preocupat per les polítiques culturals i que escull per qui votar en funció dels seus programes en aquesta matèria, semblaria inaudit que elegís, per exemple, una candidatura que proposa que l’edifici de Sud Radio sigui inclòs a la llista del patrimoni cultural, quan ja en forma part des del 2008 com a bé immoble inventariat; o que donés suport a un partit que com a gran novetat vol reglamentar les intervencions arqueològiques quan ja existeix un reglament aprovat el 2010; o que optés per votar qualsevol dels que fan servir aquells verbs tan positius com potenciar, estimular, facilitar... però que ens deixen orfes de metodologia sense precisar-nos ni com ni quan; o, encara pitjor, que acabés dipositant la papereta d’una candidatura que no té ni una sola línia dedicada a cultura. Cert que hi ha programes i programes, uns més elaborats que d’altres, però les incongruències, les generalitats i, fins i tot en alguns, les absurditats són a l’ordre del dia. El difícil art d’elegir.