La precampanya electoral espanyola avança “viento en popa, a toda vela”, però no totes les “naus” segueixen la cursa al mateix ritme -independentment del pressupost del seu equip-. Fixant-nos en la dreta queda clar que tot s’hi val per creuar la línia d’arribada en 1r lloc. El partit d’Alberto Rivera, l’Albert s’ha perdut en algun dels girs estrambòtics que la formació taronja executa dia sí i dia també, és més notícia per les vies d’aigua que se li obren al casc, que per la seva proposta “política”. En plena cursa, el degoteig de càrrecs i/o candidats que abandonen el vaixell no s’atura, però Cs continua com si la cosa no anés amb ell. L’atomització de la dreta espanyola amb l’aparició de Ciudadanos i la irrupció de Vox albirava un futur més que negre a un Partido Popular -o com el va batejar algú, Podrido Popular- amb la corrupció com a modus vivendi. Hom podia pensar que a Pablo Casado i els seus màsters l’havien posat al timó perquè liderés la singladura cap a l’enfonsament. Però Pablo, que te fisonomia de guapet galtes, ha posar el seu “caradurisme encantador” al servei de la causa i el Partit Popular continua a la cursa. El llast que hauria de suposar la corrupció no sembla afectar el líder, a qui cada dia se’l veu més còmode donant cops de timó segons bufa el vent. Amb tot, l’estratègia més “fantàstica” és la de Vox. La formació d’ultradreta creu que la millor campanya per a Santiago Abascal, el seu líder “por la gracia de Dios”, és que no obri la boca. Ben mirat, si vostè l’ha sentit parlar, és el millor que podia fer i “Mut i a cavall” un eslògan prou escaient. De l’esquerra si això... ja quedem i en parlem un altre dia.