Ja està fet. La veu del poble s’ha expressat. O no. Però vaja, que les eleccions ja són història.
Escric aquestes ratlles abans de diumenge, per tant o tiro de bola de vidre o es fa difícil fer pronòstic de resultats. Tinc la porra, això sí, però si tinc dret a sopar de franc amb els amics, encara està per veure.
El que sí que puc fer és balanç de campanya. Petites reflexions sobre quinze dies –en teoria– i tres mesos –a la pràctica– que ens han esgotat a tots.
Començant pels candidats i candidates, que al final semblaven boles de pinball amunt i avall repetint consignes suades i vaguetats programàtiques.
Dies de saturació informativa –des d’aquí la meva solidaritat i suport a les companyes i companys de la premsa, personal assessor, tècnic i de campanya– i de convocatòries més o menys surrealistes.
Dues reflexions finals de cara a les comunals. La primera, que puguis anar a llistes no vol dir que estiguis preparat ni capacitat per fer-ho. N’hem tingut la prova en mítings i debats. En aquests moments m’adono de la diferència –substancial– que hi ha entre els que saben de què parlen i els que no, entre els candidats que van habitualment als mitjans i els que no. I entre els que tenen xarxes o han estat posseït per elles aquests dies.
I dos: que no hi ha set projectes de país. Ni cinc. I que de cara a propers comicis seria bo que tothom fes anàlisi de consciència, s’ubiqués allà on combrega i fes un pas enrere si no és capaç de deixar l’ego i les antipaties personals de costat. Higiene democràtica, en diuen.
Al final no cal una bola de vidre per veure per què la gent se’n cansa.