Paradoxes de la política: durant dues setmanes tots els grups (excepte DA, òbviament) s’han dedicat a esbombar als quatre vents les febleses i mancances de la legislatura passada i del candidat cridat a continuar-la pel mateix camí, i ara tothom amb un mínim de possibilitats de remenar les cireres fa l’ullet a Xavier Espot, que és l’únic amb prou consellers electes al darrere per formar Govern i repartir càrrecs. Espot, de moment, diu que vol volar sol, a veure fins on arriba. Res estrany, tanmateix, quan els votants no concedeixen a cap partit prou majoria per tirar pel carrer del mig i fer oïdes sordes a l’oposició, que és una pràctica tan freqüent com legítima, malgrat sigui en la mateixa mesura una opció poc assenyada i fins i tot contrària a l’essència de la democràcia. En qualsevol cas, el que toca ara, un cop cadascú assumeixi el càrrec que li pertocarà al Govern o al Consell General, és començar a dibuixar les directrius polítiques que hauran de fer possibles els principis programàtics defensats durant la campanya; i com que als actes de campanya tothom ha insistit que aquestes eren unes eleccions “transcendentals”, en les quals el Principat “s’hi juga molt”, caldrà estar atents a la manera com es concreta aquesta unanimitat de parers. Si és que es concreta en res, perquè sobre l’acord amb la UE, que és el factor que de manera més clara vindria a justificar el qualificatiu de “transcendent”, ja s’ha vist que la unanimitat només hi és en el dissens. Potser la transcendència real d’aquesta legislatura consistirà precisament a assolir una entesa de país sobre aquesta qüestió.